VIII Marató i mitja Castelló-Penyagolosa

Hi han coses en la vida que es poden comptar i altres que no és posible. Tambè hi han coses que t’agradaria poder comptar i no saps com, i és això el que hem passa ant rere any amb la marató i mitja. Vaig a intentar-ho de tota manera.

Travessar Les Useres amb la meua dona al costat i amb una de les meues filles al braç, rient i baix una fina plutja potser de les coses més emocionants que recorde de totes les edicions perquè aquesta prova, més enllà de la distància, la bellesa dels indrets i la duresa del recorregut et toca la fibra sensible.

Fa temps de la primera volta, quan vaig animar un amic i company de carreres populars i ens ficarem en aquella aventura sense saber massa bé a què ens enfrontàvem, donat que encara que haviem corregut prou en asfalt, era la nostra primera incursió en muntanya, gens malament escomençar per la marató i mitja...

Ahir dissabte, ens partíem de la risa recordant aquella més de mitja hora de parada a Les Useres, amb entrepans, canvi de sabatilles, samarreta i calcetins, els nostres comentaris seguts baix d’un pi en mig de la Lloma Bernat amb una ‘pájara’ increible i un ‘jo d’aci no em menege’ o la pujada al Marinet, parant-nos cada 50 metres per a mirar-nos i dir-nos ‘això no és posible, per aci no pot ser que puje el personal’, la baixada des de la Banyadera de ‘p’habernos matao’...i és clar, l’arribada a meta, emocionantisima, agarrats de la mà, plorant i llançant les gorres per l’aire....sens dubte la carrera (fins ara) més llarga de la meua vida, la pitjor marca (això em dóna prou el mateix) i un record inolvidable (com totes les edicions en realitat) amb un poc més de tretze hores. Quina careta de xiquets a la foto...però va ser iniciàtica perquè no la hem deixada des d’allavors.

El meu company de fatigues i jo fa temps que coincidim molt menys, el temps passa i els compromesos laborals, familiars i esportius són molts més...però cap a meitat abril, any rere any escomencem a enviar-nos correus ficant-nos nerviosos, amb ‘com estàs enguany’, ‘a vore si enguany no puntxe aci o allà’....és molt curiós perquè per a mi s’ha convertit en una noble adicció. I després la quedada a Castelló, el sopar, el hotel...la matinà brutal, els nervis, el botellí que em dóna fastidi, el ‘no isques a mort que no puc’, el ‘a vore enguany el tapó a la sendeta’, el ‘ala tira que no puc’ als deu minuts....i després en meta, quasi sempre somriures més que llàgrimes.

Enguany, finalment no ha sigut de llarg el meu millor resultat, ha sigut estrany, bonic, amb la meua família a Les Useres, encara que a meta no aplegaren a temps i no em vegeren creuar-la, dóna igual, plogué, caigué una tempesta, va fer sol, amb la sensació de no tindre massa clar l’objectiu, pensant potser a properes carreres, hora rere hora pensant a les meues coses, sense una marca que complir al cap i sense massa referències, simplement deixant-me portar, regulant, sense cap tensió, menjant prou i beguent molt als controls, amb la sensació de que fóra el motiu que fóra era important estar-hi.

No vaig trovar el meu company fins a la meta, enguany em va traure vint minuts, millorant la seua marca personal i sé que va entrar en meta mirant el cel, ha sigut un any molt dur per a ell. L’any vinent per sobre el quinze d’abril sé que tindré un altre correu per a respondre, i ho faré.

Molt bona sort a tots i totes.

kike_CxM Valencia


Escribir comentario

Comentarios: 0